27 enero 2006

Franz Liszt

A lo largo de mi formación como músico y de mi trayectoria como pedagogo y concertista, la figura de Liszt ha sido para mí un referente en todos los terrenos derivados del Arte Musical. En el plano interpretativo, la aportación lisztiana al piano eleva la técnica instrumental a cotas hasta ahora aún no superadas, a la vez que introduce el concepto de recital moderno llegando él mismo a convertirse en un fenómeno de masas sin precedente alguno y probablemente en el más grande virtuoso de todos los tiempos. Como compositor, su extensa y variada obra desarrolla al máximo los principios propios característicos del romanticismo del siglo XIX apuntando innovaciones armónicas y formales introductorias de períodos estéticos posteriores, avanzándose así a su tiempo e influyendo en compositores futuros. Ya rico i famoso, trabajó incansablemente para potenciar y dar a conocer la obra de otros músicos como Wagner o Berlioz, dejando incluso en un segundo término la proyección y difusión de su propia producción. Este altruismo, humanidad y espíritu filantrópico lo desarrolló paralelamente en su faceta como pedagogo - básicamente en Weimar - a través de la formación de varias generaciones de intérpretes mundialmente reconocidos, promotores de las posteriores Escuelas Pianísticas referentes del siglo XX . Es loable el hecho que nunca cobró un céntimo por sus enseñanzas, como també lo es su lucha infatigable para conseguir una dinámica cultural donde las manifestaciones y sensibilizaciones artísticas pudieran estar al abasto de todas las clases sociales sin distinción, mediante una decidida participación del los poderes públicos a quienes corresponde la responsabilidad de cubrir este derecho ciudadano.
Liszt fue iniciado en la Logia La Unión de Frankfurt el 18 de septiembre de 1841, recibiendo en presencia del futuro emperador Guillermo I, el Segundo Grado el 8 de febrero de 1842 en la Logia de San Joan de la Concordia, a l’Orient de Berlín, donde cuatro días antes había sido nombrado miembro de honor, artista adorado, hermano y hombre querido. Su exaltación al Tercer Grado se produjo en 1870 en la Logia La Unión, al Oriente de Budapest. Franz Liszt fue también miembro de honor de diversas logias, dando numerosos conciertos en muchas de ellas, o en sociedades musicales vinculadas a algunas otras. A partir de 1848 cesó su ritmo de visitas a les logias. Su catolicismo viró hacia el misticismo y en 1861, con un gran proyecto de renovación de la música sacra, se instaló en Roma donde fue nombrado Abad en 1865. Esta época coincidió con el agravamiento del conflicto entre la Iglesia y la Francmasonería, bajo el pontificado de Pío IX. Al inicio de 1870 empezó nuevamente, aunque de manera discreta, a frecuentar las logias, dando en 1881 y 1882 diversos conciertos en San Petersburgo organizados por la Logia La Discreción.
He creído interesante transcribir sus respuestas dadas a las preguntas propuestas el día de su iniciación:
1) ¿Cuál es el destino del Hombre?
El destino del Hombre es aspirar al mayor perfeccionamiento posible en el dominio de la Verdad, de la Bondad y de la Belleza, y por éste – en la medida donde sus débiles límites se lo permitan– acercarse a la semblanza de su Creador.
2) Que espera de la Francmasonería para su espíritu, para su corazón y para su felicidad temporal?
Creo y espero entrar en una corporación de personas buenas y serias que se reúnen trabajando en sabias finalidades y donde su validez ha estado confirmada a lo largo de los tiempos; creo y espero que mi espíritu encontrará de que nutrirse y que en los momentos de desamparo y de peligro veré unas manos fraternales extendidas hacia mí.
3) Que puede esperar la Francmasonería de usted?
La Orden me encontrará constantemente dispuesto en palabras y en actos para tomar parte en todas sus buenas finalidades y unirme a sus venerables trabajos. La Orden, en la profunda sabiduría a la que creo con un temor respetuoso, encontrará en mí, en todo aquello que no vaya en contra de mis opiniones religiosas y políticas, en mi honor y en mi conciencia, un neófito dócil, un miembro obediente.
Franz

24 enero 2006

Jean Sibelius

Jean Sibelius (1865-1957) es sobretot conegut per les seves composicions Finlandia, el concerto per a violí, les set simfonies i Tapiola.
Les seves Músiques rituals de l'op. 113, composades en 1926-27 i revisades en 1947, son pràcticament desconegudes fora de Finlàndia : d’aquestes obres, que figuren al seu catàleg sota el títol de Músiques religioses, i que va oferir en 1948 a la seva Lògia Suomi n° 1, sembla que, en efecte, ell vagi prohibir tant la seva execució pública com tota comunicació als profans.
Va ser en aquesta Lògia Suomi n° 1 on va ser iniciat el 18 d’agost de 1922, el mateix dia on va ser instal·lada par francmaçons americans, i on la Francmaçoneria reprengué vida, després de 100 anys de prohibició, a la Finlàndia novament independent (ell mateix havia lluitat per aquesta independència, però havia refusat el càrrec de president de la República que li havia estat proposat quan aquesta fou adquirida en 1917); la cerimònia durà 9 hores.

22 enero 2006

Johan Christian Bach

De toda la "dinastía Bach", Johan-Christian (1735-1782), uno de los numerosos hijos músicos de Johan-Sebastian, es sólo el único cuya pertenencia a la Francmasonería sea cierta (la de su hermano Carl-Philipp-Emmanuel no ha podido corroborarse, a pesar de que, según Paul Nettl, compuso música masónica).
Después de haber vivido, a partir de 1754, en Italia, donde compuso música sacra además de óperas que tuvieron un gran éxito, se instaló en Londres en 1763. Con su amigo el gambista Carl-Friedrich Abel, creó allí en 1764 une sociedad de conciertos.
Ambos participaron en el concierto inaugural del Masonic Hall el 23 de mayo de 1776, siendo posteriormente admitidos en la Logia The Nine Muses "con dispensa de todo deber de cotización". Johan-Christian fue iniciado, y exaltado a Compañero y Maestro el mismo día: el 15 junio de 1778.

18 diciembre 2005

La LOE i els Ensenyaments Artístics: consideracions

Un cop analitzat el darrer dictamen de la LOE en lo que fa referència a l’ordenació i articulació dels Ensenyaments Artístics, em veig amb l’obligació com a ciutadà, artista i docent, de mostrar la meva més gran decepció envers aquesta.
Si analitzem l’avantprojecte d’aquesta Llei, s’articulava per primer cop un context igualitari i uniforme on es valorava com “il faut” aquesta específica branca del coneixement així com el reconeixement qualitatiu i formatiu dels docents encarregats a tal efecte. El marc semblava per fi homogeni i “universal” , a “nivell”, tot i que sens dubte era millorable.
Les pressions a posteriori de determinats grups fan retocar aquest conduint unes reformes plasmades en el Projecte del Juliol, i on, sota argumentacions històriques, metodològiques i de sistemes de treball diferencials autonòmics, s’amaguen (des del meu punt de vista) interessos personals de tipus econòmics on es dona la definitiva “benedicció” a un sistema privat –en determinades comunitats autònomes- que permet la gestió de certs graus d’ensenyaments amb un mes que qüestionable nivell de qualitat, així com generador d’un brou de cultiu que permet la provable degradació laboral dels docents sobretot en la precarietat dels seus llocs de treball -distribucions horàries heterogènies- i amb salaris dependents de convenis desiguals poc desenvolupats per a donar resposta a aquestes singularitats. El pitjor de tot això, es que manté l'enrarit i arbitrari sistema de gestió privada d’algunes de les administracions públiques que ofereixen l'educació artística: una visió on es vol fer un populisme de cartró – pedra. El dictamen final de la LOE referma aquesta línia.
En conclusió: resultat confús a nivell autonòmic, amb terribles desigualtats pedagògiques i laboral docents.
Crec fundadament que aquesta “metamorfosi” en l'avantprojecte inicial es deu a determinats pactes: el "preu" el pagaran l’alumne i el ciutadà.
L’administració pública ha de vetllar per oferir un ensenyament de qualitat, laic, abastable, gratuït i igualitari en totes les facetes del saber i potenciar les sensibilitats i coneixements de totes les persones que configuren la nostra societat. Ara era un bon moment de fer una bona plataforma legal per aconseguir els anteriors objectius. Llàstima.

Franz

12 octubre 2005

Respecte al G.·. A.·. D.·. L’U.·.

Malgrat la meva condició professional d’artista, sovint recordo la meva època de formació científica universitària cada vegada que llegeixo o sento opinions de debat a voltes del G.·. A.·. D.·. L’U.·.
Vagi pel davant el meu indiscutible respecte vers totes les tendències d’opinió i diverses creences sobre tan delicat tema. Aquí, solament vull transmetre a mode d’anècdota si es vol, el meu primer contacte amb la Relativitat Especial d’Albert Einstein.
Un cop endinsat en la complexitat física - matemàtica d’aquesta “nova” visió de la “realitat”, un fet em va quedar absolutament clar: la impotència d'una presumible visió global de l’univers donada per la meva limitada percepció dimensional. Per tant, no tot allò que com a home no puc visualitzar amb els meus sentits, implica necessàriament que no existeixi. Avui en dia, molta gent –jo el primer- contempla veritats científicament provades que en canvi son incapaços d’entendre o sentir en el nostre espai dimensional. El mètode científic afirma la seva autenticitat, i els seus efectes així ho demostren. Però son aquestes mateixes realitats avui acceptades, les que en un passat recent, o bé no eren tingudes en compte, o es negaven dràsticament. Com entendre la paradoxa dels bessons, o la duplicitat d’esdeveniments oposats en una cruïlla de realitats coexistents i móns paral·lels, o l’augment de la massa en funció de la velocitat, o el valor de l’asímptota de la velocitat de la llum, i així entre tants d’altres possibles exemples.
Tornant enrere en el temps, aquestes troballes em deixaren atònit. Sens dubtar-ho vaig fer-li aquesta pregunta a un reputat i eminent científic alhora que professor: I vist tot això, Déu on es troba?
La seva resposta va ser: Pensi només amb la reflexió del mateix Einstein. “Allà on la ciència obre una porta, darrera l’home troba a Déu”.
La ciència no nega ni necessita negar al G.·. A.·. D.·. L’U.·.. Es un acte de llibertat –o així hauria de ser- l’opinió envers Ell.